Ja fa alguns anys que hi havia gent que avisava que això de la Bombolla Inmobiliaria ho acabaria pagant tothom i beneficiant , només a alguns. Se’ns avisava, però poca gent feia cas, no tan sols la gent que es feia rica invertint en la totxana, sinó també la pròpia gent amb vivenda que es sentia cada vegada més rica, tot i no vendre la seva vivenda .La bombolla Inmobiliaria va fer que la gent que necessitava un vivenda (recordem que és un bé necessari per viure) s’ endeutés comprant una vivenda, en no haver un parc de lloguer a preus raonables com alternativa a la compra, i en haver uns tipus d’interès molt baixos que afavoria l’endeutament de la famílies. Aquest endeutament es va fomentar per les entitats financeres que volien la seva part del pastis d’aquest sucós negoci, que no varen dubtar en donar alegrement préstecs . L’actitud de la població en general tampoc va ajudar gaire, perquè l’endeutament anava pujant i pujant, no tan sols per aconseguir una vivenda, si no en coses tan variades com anar-se de vacances, canviar-se de cotxe o comprar-ne els electrodomèstics de moda. Es tractava de viure per sobre de les possibilitats, i tot sustentat en una base sobrevalorada, que era el preu dels habitatges. Les famílies tenien dèficit domèstic , s’endeutaven, els especuladors guanyaven i semblava que no hi havia problemes per tornar els préstecs o crèdits.
La bombolla va explotar. El sistema financer es va trobar que alguns dels préstecs o crèdits que alegrament s’ havien concedit, tenien molts números de que no es tornessin mai. Van començar els problemes al sistema financer, el qual necessitava del rescat amb fons públics per part dels estats i les administracions públiques. Així una bona part dels fons públics (recordem que sortien de les impostos de tothom) es va convertir en ajudes o simplement en fons immobilitzats que actuaven com a garantia del sistema financer privat , però que no s’utilitzava en despesa per la societat. Tot això, quan l’economia real (no la especulativa) també estava entrant en crisi. Hauria calgut que El Sector Públic tirés de l’economia i de la ocupació, però per manca de voluntat o manca de fons (compromesos amb el sistema financer privat) no es va fer. Va començar a pujar l’atur i les carregues per desocupació i la recaptació per impostos anava minvant per la pròpia disminució de l’activitat econòmica general i per un frau fiscal exorbitant. Augmenta el dèficit Públic , i per finançar-lo augmenta el deute de l’Estat. Un país pot viure amb dèficit i amb deute , de fet, l’immensa majoria dels països, així ho fan any rere any, sempre i quant hi hagi garanties de que el país pot tornar el deute. Això és el que malauradament va ocorre amb Grècia i que de retruc va a començar a arrossegar la confiança de la solvència d’altres països europeus amb problemes semblants com Espanya , Irlanda o Portugal.
Aquest és el mecanisme, per qual els guanys escandalosos d’alguns acaben sent pagades per tothom .
La pregunta que ens hem de fer després de llegir això és ... qui hauria de pagar la crisi????
Toni Campos (Econòmista i Blogger)
Este articulo ha sido publicado en la revista Argonautes de este mes, en mi Sección "La Segona Opinió", cuyo contenido entero podeís hojearlo en la siguiente dirección.
Ya vereis un articulo sobre viajes de alguien que igual os suena...
No hay comentarios:
Publicar un comentario