Democràcia 4.0.

El fet de la coincidència del desenvolupament fulgurant de les noves tecnologies de la informació i l'eclosió de moviments populars com el 15-M, moviments que demanden no tan sols més participació ciutadana, sinó que les formes d'exercir-la siguin més directes i transparents, han donat un gran impuls a les investigacions del camp de l' innovació social que tenen per objecte d'estudi a la mateixa Democràcia.


Així neix el concepte de "Democràcia 4.0.". És un concepte simple , basat precisament en la mateixa Constitució Espanyola, concretament en el seu article 1.2, "La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado".. Es tractaria de que la ciutadania aprofitant les noves tecnologies, pugui votar directament les decisions en les Corts juntament amb els diputats, tot descomptant al valor del vot dels diputats, la part del vot exercit directament per la ciutadania en cada votació. Si fins ara, el valor del vot d'un diputat o diputada era d'un vot per representant, amb aquest sistema seria d'un vot menys el percentatge de cens electoral que hagi fet us del seu vot directe en aquella votació. De tal forma que el diputat o diputada, escollits en les eleccions, estarien representant a la gent que no ha fet ús del vot directe en aquella votació en concret. El fet d'haver exercit el vot directament o no en una votació en concret, no implica que en qualsevol altre votació de les Corts els mateixos o altres membres de la ciutadania puguin tornar-lo a exercir o no. Det fet, per a posar en funcionament aquesta proposta no cal canviar cap Llei, tan sols el reglament del Congrés.

Amb la "Democràcia 4.0.", les eleccions a Corts Generals es farien igual com fins ara, i els escons s'ocuparien igual, però amb aquest sistema la ciutadania seguiria tenint en qualsevol moment la darrera paraula i el control sobre les decisions, ja que pot intervenir directament en el procés de votació. El paper del polítics canviaria, ja que a part de convèncer a la resta de grups parlamentaris ha de convèncer de la seva posició a la ciutadania.

Evidentment a aquesta proposta li manquen encara molts aspectes per desenvolupar com els lògics problemes logístics que porta associats; o qui i com es garanteix la transparència de tot el procés; o com s'articulen formes de control col•lectives des de la pròpia ciutadania envers al sistema de votació individual; o quin és l'efecte de l'escletxa digital , entesa no tan sols com la possibilitat d'accés o no a les noves tecnologies que calen per votar, sinó entesa com els coneixements mínims per fer-les servir per aquest fi; o quines mesures d'acompanyament es dissenyen per tal que el votant a casa seva no s'allunyi més encara de la Democràcia, precisament per la opacitat del sistema; o com es lluitarà contra la coacció en àmbits reduïts (familiar, laboral, etc...) envers a votants, o si el sistema dona o no sobre representació a determinades opcions (votades en eleccions i tornades a votar en el vot electrònic)....

Per això, opino que la "Democràcia 4.0." és més un punt de partida que una proposta tancada. Un punt de partida dels anhels de molta gent de decidir directament sobre les coses que l'afecten i de la sempre saludable idea d'obrir canals de participació. No més cal anant pensant com fer-lo.

Toni Campos

Economista i Blogger



PD: Aquest article meu ha sigut publicat en la revista ARGONAUTES (http://www.revistaargonautas.net/)

La Demanda Interna

Si analitzem quins són els sectors productius que més estan patint la crisis per manca de negoci, veurem que els seus clients, majoritàriament són residents del país. És la Demanda Interna!!!, que és com anomenem a la suma del bens i serveis consumits per residents de propi pais.

Igualment si analitzem la composició de la Demanda Total, de tots el bens i serveis, veurem que el pes de la Demanda Interna és molt més gran que la Demanda Externa dels clients no-residents. Per tant, per augmentar la demanda Total o augmentem la demanda Interna o la externa .

Si optem per augmentar la Demanda Externa per augmentar la Demanda Total, caldria canviar el model productiu, tot especialitzant-se en activitats i productes exportables d’alt valor afegit, ja que especialitzar-se com ara en activitats de poc valor afegit, pot representar trobar-se en poc temps en el mateix problema, al esser activitats de poc recorregut en el temps. Tan mateix per poder sostenir aquest canvi, caldria que la demanda actual, és a dir la basada majoritàriament en la demanda la interna, sigui suficient. Ens trobem doncs, que per aquesta via igualment hauríem d’augmentar la Demanda Interna, però un desenvolupament posterior de la Externa.

Ben al contrari, el panorama que ens trobem al país és una Demanda Interna cada vegada més minsa. Les causes moltes i conegudes: Els salaris reals de la gent pugen menys que els preus; milions d’aturats que quan perdem la feina retallen el seu consum, deixant a algunes persones a nivells de consum de pura subsistència; gent i empreses que tot i no patir en primera persona aquestes situacions, per “si de cas” , redueixen el seu consum per unes expectatives futures poc optimistes; restriccions a l’accés del crèdit que fan que la capacitat de consum dels particulars i les empreses mitjançant algun tipus de endeutament raonable desapareixi; Demanda Pública (que són el bens i els serveis que demana des d’el sector públic i les administracions) que es redueix dràsticament amb les retallades pressupostàries; la riquesa cada vegada que està pitjor repartida (es un fet que una bona redistribució de riquesa, augmenta la demanda interna d’un país); pujades d’impostos sobre el consum com l’IVA , regressiu i que afecta directament a la Demanda , mentre que els impostos redistributius, els tributs progressius, disminueixen en importància o desapareixen, etc..

El pitjor de tot això, és que és un procés que s’autoalimenta, és a dir, quan més petita es fa la Demanda Interna, més problemes tenen moltes de les nostres empreses, i en conjunt la nostra economia, i més petita es torna a fer aquesta Demanda Interna. Calen mesures per trencar aquesta dinàmica, com el manteniment del consum públic tot finançar-lo amb la disminució del frau fiscal (estimat entre un 15-30 % del PIB); la disminució de l’Iva , tot compensar-la amb l’augment de la progressitivitat de tot el sistema impositiu per tal de redistribuir la riquesa; tenir clàusules de revisions salarials, perquè la inflació no disminueixi la capacitat de compra de la gent; que l’aplicació dels EROS sigui amb “el criteri del repartiment de les hores treballades i subsidiades”, és a dir, que afecti a tots el treballadors d’una empresa per igual tot reduint a parts iguals les seves hores treballades, en comptes del model actual que afecta a algunes persones de l’empresa que perden la feina i altres que es queden. A Alemanya aquest sistema ha fet que l’atur no pugés ni en els pitjors moments de la crisi, i que moltes empreses amb dificultats, no tanquessin finalment, perquè la seva capacitat productiva quedava intacta...).

En resum, es tracta de provar altres receptes, basant-se en el comportament de la Demanda Interna.
Toni Campos

Economista i Blogger

PD: Aquest article meu ha sigut publicat en la revista ARGONAUTES (http://www.revistaargonautas.net/)

Dació en el pagament de la Hipoteca

Un dels resultats de l'esclat de la bombolla immobiliària han sigut 250.000 execucions hipotecaries (desnonaments) en els darrers 3 anys. Per una part , la manca en aquests anys d'una política d'habitatge de lloguer accessible juntament amb les politiques públiques que incentivaven únicament l'opció de compra; i d'una altre part l’absència de controls seriosos a les entitats bancàries en la concessió de crèdits hipotecaris i a les mateixes condicions d’aquests crèdits, van ajudar al sobreendeutament de les famílies que buscaven la forma de trobar un habitatge. Amb un context de crisi i un augment de l'atur, aquest sobreendeutament, ha tingut les esmentades conseqüències desgraciades, no tan sols a les persones/famílies que van demanar el crèdit i que ara no ho poden tornar, si no als avaladors d'aquestes operacions. Per altre part hem de recordar que aquests sobreendeutament és i ha estat font de negoci per les entitats financeres.

A diferencia del que passa a Regne Unit, Estats Units, França o Alemanya, per posar alguns exemples propers, a Espanya el fet de tornar a l'entitat financera creditora l’habitatge objecte de l'hipoteca NO serveix per liquidar a la seva totalitat el deute hipotecari. Aquesta opció s el que s'anomena "Dació en el pagament de la hipoteca". És més, en el cas espanyol, l'habitatge en cas d'impagament de les quotes és subhastat. Normalment aquestes subhastes queden desertes i per llei el creditor pot adjudicar-se l'habitatge pel 50 % del valor de taxació, sense perjudici del cobrament de la resta del deute pendent . És a dir, que en el cas espanyol, l''entitat financera fa negoci dues vegades i, ja es dóna massa sovint el cas que la persona deutora és queda sense l’habitatge i endeutada per tota la vida, mentre que l'entitat bancària fa negoci amb l'habitatge adquirit al 50 % que el pot revendre al preu que estimi oportú i a més continua tenint dret a cobrar les quotes de l''hipoteca, sense minorar aquestes plusvàlues de la revenda.

Aquest drama personal de perdre l'habitatge, sovint la vivenda habitual, per la execució de l'hipoteca , i seguir tenint l’obligació de tornar la totalitat del deute hipotecari, objectivament impagable, també té la seva repercussió a nivell econòmic general de país. Aquestes persones són futures integrants de l'economia submergida abocades a la clandestinitat econòmica i financera, ja que per poder pagar un altre habitatge per viure (per exemple en lloguer) no poden declarar cap percepció d’ingressos, perquè la mera declaració comporta associada que aquests ingressos s’hagin de destinar al pagament del deute hipotecari. Aquest augment de l'economia submergida té com a conseqüència, l’augment del frau fiscal i una disminució en la recaptació tributaria.

Sembla raonable, que a Espanya, en concordança amb altres legislacions europees es permeti la dació en pagament com a liquidació total del deute hipotecari, si més no, que es permeti amb supervisió del tribunals de justícia, en els casos de vivenda habitual i bona fe del deutor. De fet hi ha alguna sentència judicial en aquest sentit, tenint en compte el dret a l'Habitatge que consagra la Constitució espanyola a l'article 4.. Seria qüestió, no tan sols, de donar un marc legal a aquestes sentències. És per sobre tot, donar resposta al clam de les necessitats de milers de famílies.

Toni Campos (Economista i Blogger)



PD: Aquest article meu ha sigut publicat en la revista ARGONAUTES (http://www.revistaargonautas.net/)

Hisendes Locals: Les germanes pobres de la Democracia

Si alguna administració pot ostentar el dubtós honor d’esser la germana pobre del sistema de finançament de les administracions publiques espanyoles, aquestes sens dubte , són les administracions locals, tot i que la mateixa Constitució Espanyola diu en l’art. 142 “deberán disponer de los medios suficientes para el desempeño que la Ley atribuye a las Corporaciones respectivas”.


Són les administracions més properes a les ciutadania i són les pitjors dotades pressupostàriament, i inclús que en molts dels casos, precisament per ser les administracions més properes assumeixen competències que no li són pròpies i per les quals no reben cap recurs addicional. Es calcula que el 26 % de les despeses municipals espanyoles , són degudes a competències que no li són pròpies i sobre les quals no hi tenen una obligació legal de satisfer-les. Aquesta problemàtica es dona sobretot en la prestació de serveis vinculats a l’educació, la cultura, l’esport, la seguretat, la protecció civil i la promoció social.

Les hisendes locals es doten de tributs propis d’exigència obligatòria , es a dir, que estan obligades a recaptar per llei, com Impost de Bens Immobles (IBI) , o l’Impost d’Activitats Econòmiques (IAE) que tan sols paguen les empreses que facturen més d’un milió d’euros o l’Impost sobre Vehicles de Tracció Mecànica (IVTM). Malauradament tots aquest tributs no són progressius i no tenen cap efecte redistributiu, al no tenir en compte la capacitat impositiva del individu.

També es doten de tributs propis que es poden exigir (o no) com l’impost sobre Construccions, Instal•lacions i Obres o com l’impost sobre l’Increment de la Valoració dels Terrenys de Naturalesa Urbana. En aquest grup també es trobarien les taxes municipals que solen anar associades a l’ utilització del domini públic per a fins privats i les Contribucions Especials que teòricament graven l’augment del benefici o l’augment de valor d’una propietat per la realització d’una obra pública.

A més d’aquests tributs propis, les hisendes locals reben tributs cedits per altres administracions. En el cas de les capitals de província i els municipis amb més de 75.000 habitants, es cedeix el 1,68% del IRPF , 1,78 % IVA i el 2,04% dels Impostos Especials. Els municipis de menys de 75.000 es financen d’un Fons Complementari de Compensació que comparteixen també amb els municipis de més 75.000 habitants, una vegada aquest municipis majors, han compensat la pèrdua d’ingressos que haguessin tingut respecte l’anterior sistema de finançament local del any 2003. Una vegada compensat, es reparteixen el municipis petits el Fons , tenint en compte el nombre d’habitants (un 75 % de barem), l’esforç fiscal de cada municipi (un 12,5 % del barem), i en funció de la relació inversa de la seva capacitat tributaria (un 12,5 %). Els municipis turístics, inclosos en aquest cas els petits, poden participar d’altres tributs cedits com un petit percentatges (no arriba al 2,5%) dels Impostos Especials sobre Hidrocarburs o el Tabac.

Per últim, i no menys importants , les Hisendes Locals es poden nodrir de Subvencions d’altres Administracions (europees, estatal o autonòmica) per a obres concretes, essent ingressos dirigits i sense lliure disposició. També es poden endeutar, tot i que ara amb límits per les mesures anticrisi. I sempre resta de la “impopular” formula de finançar-se mitjançant sancions i multes...

Com a possibles solucions s’apunten la participació directa mitjançant un recàrrec específic al IRPF amb un tram municipal, tal i com existeix el tram autonòmic ; l’exenció de pagar IVA als ajuntaments; l’activitat directa dels municipis com empresaris per generar ingressos (el 65 % de la despesa municipal és despesa corrent) , etc.

Sense entrar a discutir cada proposta en concret, queda clar. Que cal discutir quan més aviat millor una nova llei de Finançament Local que doti de recursos suficientment als nostres municipis


Toni Campos (Economista i blogger)

PD: Aquest article meu ha sigut publicat en la revista ARGONAUTES
(http://www.revistaargonautas.net/)

El contracte de la indiferencia mutua

L’acadèmic, escriptor i pensador britànic Norman Geras assegura que funciona i existeix a la nostra societat un Contracte de Indiferència Mutua que consisteix en que una persona renuncia el DRET de ser ajudat pels demés , diguem-ne a la societat i /o a les seves formes més organitzades (Administracions Publiques, entitats, associacions...) , a canvi de quedar alliberat de la OBLIGACIÓ universal de ajudar als demés, es a dir, queda alliberat de participar de la societat i també de totes les formes organitzades de societat (Administracions Publiques, associacions, entitats socials, etc)

Aquest Contracte Social no explicaria tan sols el fet de l’individualisme extrem en el camp social, si no a més justifica, com a base ideològica aquesta conducta com a moral, racional i ètica, ja que en el fons estaríem parlant d’un contracte entre parts, una mera transacció comercial. El que s’intenta simular és que es compleixen aquests valors cívics, tot dient que s’està complint un contracte social. Es substitueixen els valors socials cívics per la legitimació moral de contraprestació purament mercantil.

El Contracte de la Indiferència Mutua faria que socórrer als demés no sigui una obligació moral sinó una elecció individual. S’individualitza allò que pertoca ser col•lectiu: la societat.

Aquesta indiferència als demés dona com resultat l’ incapacitat d’ empatitzar i posar-se en el lloc dels demés i es fomenta en el càlcul fred d’emprendre accions socials quotidianes segons el benefici personal (no social) que es treu.

El Contracte de la Indiferència Mutua no tindria tan sols conseqüències en las acciones socials de no col•laborar amb la societat, si no tindria una vessant reciproca: La que l’individuo no esperi res a canvi de la Societat

Així s’arriba a donar una situació desfavorable a la persona, en el fons hi hauria una comprensió d’aquesta situació de la mateixa persona. Hi hauria resignació davant una realitat que seria inevitable. Això fa que les víctimes no es defensin, perquè la conseqüència ideològica d’aquest Contracte, és que el mon es just i que cadascú rep el que mereix. En Economia això és la base del liberalisme econòmic expressat en la metàfora de “la ma invisible” a la Economia. Aquest bases econòmiques del Mercat s’estan establint com a base ètiques de la Societat.

Aquest Contracte d’Indiferència Mutua desenvoluparia una amoralitat, o moral relativa que conduiria a molts a ser nous indiferents. I així es repetiria l’efecte d’ indiferència augmentat com una bola de neu baixant per la muntanya. Tan sols la ruptura de la cadena de silenci ajuda a aturar la bola de neu.

Crec que el diagnòstic de Norman Geras és molt acurat i s’ha ajusta totalment a la realitat quotidiana de la nostra societat (manca de participació associativa, social i política ; frau fiscal; manca de valors ètics i cívics, etc).

PD: Aquest article meu ha sigut publicat en la revista ARGONAUTES
(http://www.revistaargonautas.net/)

Inflació

De la inflació tothom en parla al menys una vegada al mes, mes concretament cap a mitjans de mes que és quan surten les dades d’una cosa anomenada, l’ IPC. ¿Però de que estem parlant?

La inflació no és ni menys ni més que el augment del preus i dels serveis en un determinat període de temps. No qualsevol augment, si no tan sols es considera com inflació si l’augment de preus es sostingut en el temps i no té un caràcter cujuntural . Una altra forma de definir-la és com la disminució del poder adquisitiu del diner, en el sentit, de que amb la mateixa quantitat de diner es pot adquirir una menor quantitat de bens i serveis.

Tot i que hi ha moltes formes de mesurar la inflació, a Espanya s’utilitza l’ Índex de Preus al Consum (IPC) que mesura les variacions dels preus en el mercat minorista, tot constituint una cistella de bens i serveis “representatius” d’una família “representativa”. Com es decideix el que s’entén com una “família representativa” i quins són el bens i serveis “representatius” d’aquesta família ha donat i dona encara lloc a molts debats. Es fa mitjançant l’Enquesta continua de Pressupostos Familiars que és una enquesta trimestral a una sèrie de famílies escollides aleatòriament sobre 484 productes.

A part de l’ IPC, existeixen altres formes de mesurar la inflació com l’ Índex de Preus al Engròs que recull les variacions del preus de producció, no de consum, però que té l’inconvenient de que no recull els costos d’intermediacions dels productes fins la seva venda final, ni recull els preus dels serveis. També existeix el Deflactor del PIB (Producte Interior Brut) que recull les variacions dels preus dels components del PIB i que té l’inconvenient que pel volum d’informació i la quantitat de productes es triga molt de temps en coneix-se’l, raó pel qual no s’utilitza tot i ser més exacte que l’ IPC.

L’important de la inflació, però, són els efectes sobre la gent, tot i que els efectes sobre la gent depenen si la inflació és inesperada, és perfectament anticipada o s’anticipa pero no perfectament.

Si la inflació és inesperada els treballadors, els pensionistes , les empreses amb preus prefixats i la gent que fa inversions en renda fixa surt perdent, perquè perden poder adquisitiu o el seu diner d’avui, en el futur val menys. En canvi, els efectes d’una inflació esperada no es donen tant directament en la gent o els agents econòmics si no es donen en els hàbits i costums. Així disminueix l’ús del diner en efectiu, ja que la gent decideix que és molt millor tenir el diner en depòsits que compensin la inflació esperada. Tot el que sigui efectiu (que no produeixen rendiments ni interessos) perdrà capacitat de compra futura.
Els efectes d’una inflació esperada però imperfectament anticipada seran múltiples. Des d ‘augments en els tipus d’interès per un augment dels fons prestables, fins un augment de d’incertesa al sistema econòmic que farà tendir a disminuir els terminis de qualsevol contracte que es faci i que farà modificar les decisions d’inversió, fent que la gent inverteixi més en actius reals i menys en actius financers. També té com a conseqüència un augment de l’especulació per un augment de les preferències socials de la gent a invertir en molt curt termini, però també fa augmentar la demanda de productes duradors envers els peribles. Influeix en l’ajust dels tipus de canvis de les monedes, tot igualant el tipus de canvi al mateix poder de compra de cadascuna de les monedes. Hi ha més efectes com sobre la redistribució de la riquesa on surten perjudicats treballadors i pensionistes sense clàusules de revisions salarials i a afavorida tota la gent que té deutes; o pot fer sortir afavorit l’Estat per una reducció del valor del Deute Públic a retornar als creditors; o pot derivar en un augment de l’emissió de diner (cal que circuli més diner per la economia per comprar les mateixes coses) o fins i tot pot afectar la progressivitat dels impostos al augmentar les bases imposables del IVA, pel l’augment dels preus.
Espero que sobre el proper dia 15 quant surtin les dades de l’ IPC us les mireu d’una altre forma.

Toni Campos (Economista i Blogger)


PD: Aquest article meu ha sigut publicat en la revista ARGONAUTES (http://www.revistaargonautas.net/)