La Demanda Interna

Si analitzem quins són els sectors productius que més estan patint la crisis per manca de negoci, veurem que els seus clients, majoritàriament són residents del país. És la Demanda Interna!!!, que és com anomenem a la suma del bens i serveis consumits per residents de propi pais.

Igualment si analitzem la composició de la Demanda Total, de tots el bens i serveis, veurem que el pes de la Demanda Interna és molt més gran que la Demanda Externa dels clients no-residents. Per tant, per augmentar la demanda Total o augmentem la demanda Interna o la externa .

Si optem per augmentar la Demanda Externa per augmentar la Demanda Total, caldria canviar el model productiu, tot especialitzant-se en activitats i productes exportables d’alt valor afegit, ja que especialitzar-se com ara en activitats de poc valor afegit, pot representar trobar-se en poc temps en el mateix problema, al esser activitats de poc recorregut en el temps. Tan mateix per poder sostenir aquest canvi, caldria que la demanda actual, és a dir la basada majoritàriament en la demanda la interna, sigui suficient. Ens trobem doncs, que per aquesta via igualment hauríem d’augmentar la Demanda Interna, però un desenvolupament posterior de la Externa.

Ben al contrari, el panorama que ens trobem al país és una Demanda Interna cada vegada més minsa. Les causes moltes i conegudes: Els salaris reals de la gent pugen menys que els preus; milions d’aturats que quan perdem la feina retallen el seu consum, deixant a algunes persones a nivells de consum de pura subsistència; gent i empreses que tot i no patir en primera persona aquestes situacions, per “si de cas” , redueixen el seu consum per unes expectatives futures poc optimistes; restriccions a l’accés del crèdit que fan que la capacitat de consum dels particulars i les empreses mitjançant algun tipus de endeutament raonable desapareixi; Demanda Pública (que són el bens i els serveis que demana des d’el sector públic i les administracions) que es redueix dràsticament amb les retallades pressupostàries; la riquesa cada vegada que està pitjor repartida (es un fet que una bona redistribució de riquesa, augmenta la demanda interna d’un país); pujades d’impostos sobre el consum com l’IVA , regressiu i que afecta directament a la Demanda , mentre que els impostos redistributius, els tributs progressius, disminueixen en importància o desapareixen, etc..

El pitjor de tot això, és que és un procés que s’autoalimenta, és a dir, quan més petita es fa la Demanda Interna, més problemes tenen moltes de les nostres empreses, i en conjunt la nostra economia, i més petita es torna a fer aquesta Demanda Interna. Calen mesures per trencar aquesta dinàmica, com el manteniment del consum públic tot finançar-lo amb la disminució del frau fiscal (estimat entre un 15-30 % del PIB); la disminució de l’Iva , tot compensar-la amb l’augment de la progressitivitat de tot el sistema impositiu per tal de redistribuir la riquesa; tenir clàusules de revisions salarials, perquè la inflació no disminueixi la capacitat de compra de la gent; que l’aplicació dels EROS sigui amb “el criteri del repartiment de les hores treballades i subsidiades”, és a dir, que afecti a tots el treballadors d’una empresa per igual tot reduint a parts iguals les seves hores treballades, en comptes del model actual que afecta a algunes persones de l’empresa que perden la feina i altres que es queden. A Alemanya aquest sistema ha fet que l’atur no pugés ni en els pitjors moments de la crisi, i que moltes empreses amb dificultats, no tanquessin finalment, perquè la seva capacitat productiva quedava intacta...).

En resum, es tracta de provar altres receptes, basant-se en el comportament de la Demanda Interna.
Toni Campos

Economista i Blogger

PD: Aquest article meu ha sigut publicat en la revista ARGONAUTES (http://www.revistaargonautas.net/)